Passió, tradició i coneixement

Lluís Vila Santamaria (Discurs de presentació y homenatge de la 12ª Mostra Terres dels Alforins)

Bon dia a totes i tots, autoritats, vinaters, persones curioses i bona gent.

Soc Lluís, vinc de Benissoda, un poble de muntanya de la Vall d’Albaida, i veia en bons ulls, que sapiereu qui soc abans d’escoltar-nos un ratet.

És un orgull alhora que una responsabilitat tindre veu i vot, o millor dit, veu i possibilitat a dir algunes coses en un dia com hui, de celebració, d’encontre i d’homenatge. Imaginant com condensar el significat que té per a mi aquesta Mostra (per la Mostra de Vins de Terres dels Alforins), vaig pensar en tres conceptes que crec, que determinen molt bé el que hui venim -totes i cadascuna de les persones que estem, i cadascú, a una diferent escala i àmbit- a oferir a la resta.

Però abans d’entrar en els tres conceptes, o anem a dir-ne, paraules clau, voldria no oblidar-me d’allò que ens fa ser com som. El caràcter. Hi ha una manera molt nostra d’estar al món. Una forma de viure que es reconeix en el to de veu, en l’abraçada sincera, en el costum de posar més plats a taula per si arriba algú més. És el nostre caràcter mediterrani. Valencià. I això vol dir moltes coses, però sobretot vol dir compartir. Compartim el que tenim i el que som. Compartim el menjar, el caldero al mig de la taula, una gaspatxà monumental, les tomaques del vei, les sobretaules llargues i les històries que sempre comencen igual però mai s’acaben de la mateixa manera. I, com no, compartim el vi. No com un luxe, sinó com un gest. Com una manera d’acostar-nos, de celebrar, de conversar. Una Mostra de Vins, com la que hui celebrem a Moixent, no és només un aparador d’intencions, de productes, de mostrar al món allò que des del cor d’aquestes muntanyes ix cap a totes les cases, les d’ací i les d’allà, sinó que és un sinònim d’encontre.

I dic que una mostra de vins és un sinònim d’encontre, perquè considere que juntar-nos ací és una expressió profunda d’aquesta cultura nostra que entén la vida com una suma de relacions. És la festa del treball ben fet, de la memòria i del paisatge. És una trobada entre persones que saben que allò realment valuós no és mai individual, sinó compartit. I és ací, en este gest de compartir —un vi, una ceba en oli i sal al mig de la taula, un ratet, una abraçada— on el nostre caràcter es fa més visible que mai.

Una vegada introduit, este caràcter mediterrani, valencià, que pràcticament el portem en la genètica, passe als conceptes que perquè açò funcione, no podem negociar. El primer d’ells, i ho sent per aquells que no ho tenen i voldrien tindre-ho, no es pot comprar. Ho veus en cada estant, en els ulls de tanta i tanta gent que treballa en el màgic univers del vi i que com deia, o es té, o no es té. Parle d’un concepte relacionat en la pulsió que naix de dins. Ho trobes en la mirada d’aquells que, lluny de buscar festa, hui volen trobar semblances, diferències i peculiaritats de noves referències, de noves collites i de les explicacions que sempre acompanyen cada copa. D’això que parle, habita en els gestos menuts. En com algú neteja el got abans d’omplirlo. En com s’expliquen les hores d’espera, el fred als dits o el goig d’un matí d’octubre entre ceps. S’amaga en les paraules dites a mitja veu, quan algú parla d’una collita com si recordara un fill. Es nota en la mirada. En la d’aquells que no venen només a beure, sinó a entendre. Que s’acosten a cada copa buscant un secret. Que volen saber per què aquest vi, i no un altre, i els fa pensar en aquella muntanya, en aquell estiu, en aquell silenci. Parle —ara sí, i ja ho heu endevinat— d’allò que només pot nàixer de dins: la passió. La passió és la força que transforma el treball en ofici, la terra en paisatge, el vi en cultura. Sense passió, res del que celebrem hui tindria sentit. És la passió la que fa que ens alcem cada dia a estimar allò que fem, a defensar-ho, a millorar-ho i a compartir-ho. Les persones apassionades tenim molt guanyat. I hui, entre estants, entre converses, entre tastos i algun que altre somriure, la trobem pertot arreu. En cada mirada, en cada paraula, i de nou, en cada silenci.

Una vegada desvetlats el caràcter com a comú denominador, i la passió com a primer element clau perquè açò puguem projectar-ho al món sencer, seguim.

El segon concepte té un sentit ambigu, perquè també hi ha paraules que sovint s’usen amb una càrrega que no els correspon. Una d’elles és tradició. Per a alguns, sona a passat, a cosa antiga, a immobilitat. Però per a nosaltres —i estic segur que ací molts ho compartireu— la tradició no és quedar-se enrere. És respectar el passat amb la dignitat que mereix, per poder mirar cap al futur amb sentit. La tradició no és una gàbia, sinó una brúixola. És una antorxa que s’encén i es passa – com si d’una olimpiada es tractara- de generació rere generació. Vinguda des de molt lluny: dels grecs i les seues àmfores de fang plenes de vi, que després es van oblidar algunes al Celler del Roure, vinguda dels nostres avis i les seues mans marcades pel sol i les ferramentes, i ara també de nosaltres, que en som els hereus i, alhora, els transmissors. Què he de contar-vos, de tradició, si heu nascut en el si, en les faldes, del poblat íber de les Alcusses. Qui imaginaria fa 2.500 anys, que en el segle XXI, seguiríem parlant d’eixos íbers. Tenim una gran responsabilitat: la de conservar, no sols el vi i la vinya, sinó els gestos, les paraules, els silencis a taula, l’esmorzar compartit a l’ombra de la parra, les històries dites a mitja veu, la manera com es treballa la terra, com es mira el cel i com s’escolta el temps. Jo, per exemple, cada dimecres sope amb els meus güelos. Això és sagrat. I, sense faltar ni una setmana, m’agüelo i jo acabem parlant del mateix: dels cicles de la lluna, del millor moment per plantar les tomaques i les fabes, de quan li toca regar, de si vindrà llevant o farà ponent. I sempre apareixen dites que són, en realitat, calendaris i prediccions: sempre em diu “la luna de octubre, siete lunas cubre” fent referència a allò que fa la lluna d’octubre, condicionarà les pròximes 7, o si la lluna està marinera, segur que plou estos dies… I ell m’ho diu amb la seguretat de qui no ha llegit mai un manual, però ho sap tot, perquè ho ha viscut tot. Aquesta saviesa no està escrita, però és valuosíssima. I forma part del mateix fil invisible que uneix la manera de treballar el vi d’abans amb el d’ara. El fil de la tradició entesa com a respecte. Respecte per allò que hem rebut, i pel que estem obligats a transmetre amb la major fidelitat possible als que venen darrere.

Finalment, per acabar amb la tercera i última paraula clau, vull parlar-vos d’un concepte transversal, totalment relacionat amb la tradició, però al qual, vull dirigir-me com a un transmissor, com un vehicle, com un instrument: Parle del coneixement. Hi ha moltes coses que podem compartir. Els esmorzars, el vi, una conversa llarga… Però si n’hi ha una que, a parer meu, és la més valuosa de totes, és el coneixement. El coneixement és allò que no s’acaba quan es dona. Al contrari, quan el compartim, creix. I és per això que té un valor tan profund. Perquè és el que permet que una manera de treballar la terra es convertisca en tradició, que un gest repetit es convertisca en ofici, que una història contada es convertisca en memòria. El coneixement és ampli. És m’agüelo contant-me quan podar les oliveres, és conéixer el nom dels vents, és saber el tipus de terra en una sola mirada, i també, ser conscient, d’allò que ens envolta. És escoltar la paraula forcallà, mandó i treballar per recuperar la paraula i la varietat. És gràcies al coneixement que el vi és mil·lenari. Que nosaltres —ací i ara— puguem continuar una pràctica que ve de fa segles, i alhora fer-la evolucionar amb sentit. És gràcies al coneixement que jo parle amb el mateix accent que els meus avantpassats, i que conservem paraules que ja no ixen als llibres, però sí a les converses que compartim mentre fem la paella. Paraules dites amb estima i amb temps. I que no són només llengua: són cultura, són paisatge, i són la nostra identitat. Per això, en una mostra com la de hui, quan compartim amb amics una copa de vi, compartim molt més. Compartim sabers, històries, terres, cicles. I, fins i tot, futurs. Conta la tradició que Sòcrates, el pare del pensament occidental, mai rebutjava una copa de vi en un banquet. I que, fins i tot després de moltes, continuava parlant amb claredat, amb una lucidesa sorprenent. No bevia per emborratxar-se, sinó perquè el vi obria les portes a la paraula, al debat, a la veritat compartida. El coneixement, per a ell, era diàleg. Era escoltar i respondre. I què és una mostra com la de hui sinó això? Una conversa oberta entre sabers, entre terres, entre maneres de fer? El coneixement —quan és obert, sincer i transmés amb afecte— és la veritable herència. I hui, en aquesta mostra, en cada estant, en cada explicació, en cada tast, això es fa evident. Estem assegurant el futur del que som, justament perquè ho estem compartint. I estem disposats a mostrar-nos al món amb l’essència que ens fa únics. I és així, entre el caràcter que ens defineix, la passió que ens mou, la tradició que ens guia i el coneixement que compartim, com es fa possible un moment com este. Una mostra com la de hui. Perquè penseu-ho bé: ¿no és meravellós —i quasi màgic— que, una vegada a l’any, entre aquestes vinyes i muntanyes, entre la quietud que governa als pobles i que sap a temps i aquest paisatge que sap a memòria; desenes, centenars, milers de persones decidim vindre a trobar-nos al voltant d’allò que naix d’ací? No per casualitat, o potser sí. Potser és una bonica coincidència. O potser és la conseqüència natural de fer les coses amb estima, amb respecte i amb sentit. Però siga casualitat o siga causalitat, el cert és que ocorre. I això vol dir que alguna cosa estem fent bé. Que el vi no és només vi, sinó un pretext per celebrar qui som. Per mirarnos als ulls, brindar pel que hem construït i pel que encara està per vindre. Per això, hui no només celebrem una mostra. Celebrem un miracle quotidià: que la terra, la gent i el temps s’alien perquè, encara que siga una vegada a l’any, el món es dona cita en este racó dels Alforins per escoltar, veure i tastar tot el que tenim a dir.

A Paco Calatayud

Hi ha persones que, sense necessitat d’alçar la veu, acaben convertint-se en un referent per a molts. I això és el que ens passa a tots aquells que, en algun moment, hem tingut la sort d’escoltar a Paco Calatayud. Perquè escoltar-lo, amb l’atenta mirada de les vinyes, és molt més; és escoltar un to, un ritme, una manera de mirar la vida i la terra. Una manera de viure. El tio Paco té 93 anys. I jo el vaig conéixer fa 10, en la meua primera visita al Celler del Roure. Recorde perfectament aquell moment, ell. Parlant amb la calma de qui sap, amb l’optimisme de qui creu, amb la memòria de qui ha viscut molt —però mai prou.

Després d’aquella primera vegada, vaig tornar. I vaig tornar moltes voltes. Amb amics, amb família, amb nous grups. I un dia, el meu amic Rubén em va preguntar, mig bromejant: «Escolta… quantes vegades has vingut a sentir al tio Paco?» I jo li vaig contestar: «Poques. Perquè tinc la sensació que mai em canse.» Perquè ell no conta les coses: les viu. I això fa que cada paraula duga una càrrega de coneixement, de vida, de la història de les vinyes, de l’oratge, dels temps viscuts, dels mobles, de Les Alcusses, de collites bones i d’altres no tant. I també de passió. Una passió que no es compra ni es fingeix. Que es té o no es té. I ell, sens dubte, la té.

També recorde, la tercera vegada que vaig visitar el celler, escoltant-lo parlar, més que del caràcter, de l’actitud. Sr. Paco, vosté explicava una frase tan lògica com certa, i que m’he apropiat i repetit en molts llocs: el vi bo, és el que t’agrada. I també recorde que el mateix dia, parlant del dia a dia del celler, dels inicis i de la vida en general, vosté ens va dir: quan acaba el dia, uno ha de sentir-se satisfet amb allò que ha fet. Sincerament, em captivava (i segueix fent-ho) l’home que comparteix nom i cognom amb m’agüelo, i com no, també ho feia el paisatge que envolta el celler, l’aroma de la terra, les excavacions que avançaven, i com el projecte —aquell projecte— no parava de créixer, d’evolucionar, de fer-se gran sense perdre mai l’essència. I jo sentia que cada vegada que tornava, no només aprenia coses noves, sinó que escoltaria alguna cosa nova. En casa hem fet vi tota la vida, teníem poques fanecades de vinya, i hem fet sempre el procés tradicional de xafar el raïm i guardar-lo en les garrafes clàssiques de vidre verd. Tot i que l’extensió del Celler del Roure i de la meua vinya familiar no tenien res a veure, el discurs dels majors, era molt semblant, i estàvem, estem i estarem, obligats a ser fidel al missatge i l’essència. Perquè sr. Paco, vosté ha sigut un altaveu molt més potent del que creu, i poca serà la gent que ha visitat el Celler del Roure, i no recordarà la seua introducció, ponència, o lliçó magistral, abans de començar el recorregut de la visita. El seu coneixement no ha sigut, és, un regal. I la seua veu, una de les que val la pena parar motors i escoltar detingudament. Una i mil voltes. Per això hui, davant de tots vosaltres, li dediquem aquest homenatge. Gràcies, tio Paco. Gràcies per la seua generositat, per la seua memòria, per la seua manera de contar. Però sobretot, gràcies per recordar-nos, a cada paraula, que estimar la terra i estimar la vida, és, en el fons, el mateix.

0 comentarios en Passió, tradició i coneixement

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.